Enmig del pulmó del món

25-desembre-2014
És de nit, és tot fosc i desde les finestres de l'avió es poden veure petits puntets de llum, distants, seguint el curs del riu. De sobte, una il·luminació radiant, Manaus. Al mig de l'Amazones, desperta, constant, sorollosa... 

És dia 25 de desembre, fum fum fum! i tot és tancat. Al carrer, nomes alguns gossos que passegen en busca d'alguna cosa per menjar, algunes ànimes perdudes i nosaltres. Manaus és revela com una ciutat bruta. Una sensació extranya, impactant però tristament real. No sembla que hi hagi cap mena de consciència ecològica ni de respecte cap al medi ambient ni cap a ells mateixos en el que a la merda es refereix. És dur. Veure la riba del riu, el riu Amazones, ple de bosses, botelles de plàstic, de vidre, bombetes, pneumàtics, paper, cordes; els arbres semblaven decorats per ser nadal, però no són boles de colors, són bosses de plàstic, negres, blanques, d'algun market... Sense paraules.

Per gràcia o desgràcia, no vam poder estar més de tres dies per allà, la caducitat del visat no és tema de broma i Brasil, ens convidava a marxar...  i no vam poder visitar molts dels llocs, però per aquelles coses de la vida, vam trobar la biblioteca. Un senyor molt entranyable ens va ensenyar el primer diari que es va editar a la regió. Data del 1866 i ja tenia continguts internacionals!

Al final, un dia de Nadal amb una petita família, els companys viatgers, al vespre un espectacle (una mena de pastorets a la brasilera) a la placa de l'església amb final pirotècnic on la cara del petits, i també dels no tan petits, transmetien il·lusió, sorpresa, emoció, aquella innocència...

La decepció més gran, tenint en compte les expectatives inicials, va ser la impossibilitat d'anar a la selva, de fer un petit recorregut pel riu, veure flora i fauna autòctones... Per això, i sense tenir més marge de maniobres, contractem un tour... Com podríem explicar-ho... Visita (per dos vegades) a la gasolinera del mig del riu, el creuament dels rius, un centre de recuperació d'animals (segons el director de l'agència) que va resultar ser una casa d'una família molt pobre que cacen cocodrilets, boas i peresosos i els ensenyen al turistes perquè es facin fotos i per acabar, una passarel·la de 200 m per veure una llacuna (evidentment al costat d'un restaurant on ens feien anar a dinar (quina casualitat!). La part més interessant va ser la passarel·la, de la qual podies baixar per una rampa i caminar terra endins i, el canvi de barco enmig del riu, davant l'expectació de tots els que ens acompanyaven.

Comprem l'hamaca i ho preparem tot... aigua, galetes, fruita... anem al port, busquem el nostre barco i hi pengem les hamaques... ens espera una setmana de navegació. Són les 11 del matí, tenim posada una polsera de "todo incluido", el barco surt de port...