Copacabana, platges de Bolívia

25-02-2014 Copacabana

Un poblet petit, acollidor i que representa un orgull a Bolívia, representa el seu mar i, sobretot les seves platges. Hem de dir que realment es un poble on ens hem sentit molt acollits, des dels propietaris de l'allotjament, les mamitas del mercat o les persones amb les qui ens hem creuat (xilens, espanyols, bolivians i altres...).

L'allotjament, al costat del mercat i al centre del poble, molt senzill però amb terrassa pròpia! Esmorzàvem, dinàvem al mercat i per sopar... "papas rellenas"! Va ser sopant en una paradeta de carrer que vam conèixer una parella de madrilenys, molt simpàtics, amb qui vam intercambiar experiències. Un dels moments més divertits va ser just abans d'acomiadar-nos, quan unes "gringos" ens van demanar on sopar. Vam contestar tots alhora senyalant el petit xiringuito portàtil on havíem sopat tots junts, i amb cara "on vols sopar sinó?" El company madrileny contesta: Aquí se come de puta madre!

Les gringues ens van mirar amb cara de fàstic i els hi vam acabar dient que una miqueta més avall hi ha restaurants adaptats a les teves necessitats.

27-02-2014 Isla del Sol (Lloc de naixement del Sol segons la mitologia inka)

Per anar fins a l'Illa, vam tenir la sort d'escollir la barqueta més lenta de totes. De totes formes vam conèixer a un grup xilè que estava de vacances i  acampaven arreu on anaven. Un cop arribats (3 hores més tard) ens vam adonar que el que més pot definir la gent que viu allà es "pesseteros", ja que et fan pagar per tot, i no gaire econòmic. Ens va desil·lusionar bastant. De totes formes vam poder caminar una miqueta per l'"antic camí Inka" (i ho escric entre cometes perquè és tot nou i adaptat casi per a minusvàlids), i veure la sortida del sol.

La tornada va ser realment una miqueta mogudeta, el capità que era una mamita amb les faldilles típiques i les seves trenetes, no tenia gaire idea de navegar. Les ones ens feien anar de costat a costat, sense gaire control, el motor es va parar en dues ocasions enmig del llac i sense control... però el que ens va fer més gràcia va ser a l'arribar a port. La mamita no sabia atracar la barca. Ens vam quedar flipant, rient. Imagineu-vos la situació: els motors apagats, situats a 2 metres del moll i la mamita intentant "remar" amb un pal cap al moll i girant la barca. Després de ser la riota de tots els que estaven a port, un pescador o capità d'una altra embarcació va venir a ajudar-nos. 

El dia abans de marxar vam voler anar a veure les illes flotants que hi ha al costat de Copacabana. El problema és que no hi vam arribar, ja que vam trobar uns bars flotants i ens vam quedar prenent una birreta. Va ser allà on vaig poder posar els peus dins l'aigua del llac Titicaca. Uff, l'aigua era realment freda. Molt més freda que al nord de Catalunya a l'hivern.