Villa Tunari i Santa Cruz

19-03-2014 Villa Tunari

Villa Tunari és un poblet situat a la selva alta, entre Cochabamba i Santa Cruz. El que en principi és un viatge tranquil de cinc hores, resulta que es torna una odissea quan en època de pluges hi ha deslligaçaments de terra que bloquegen o destrossen la carretera. Per la nostra comoditat, la carretera és tancada de 9 a 16 h. El bus surt a les 12:30 h per tal de no estar aturats a la carretera tot el dia. Com tot en quest país, les hores es multipliquen. La quantitat de busos i de camions que hi ha a la carretera fan que arribem a Villa Tunari a les 23 h, fosc, sense gaire llum, sense sopar i a més a més havent de buscar algun lloc on dormir. Una volteta pel poble i acabem dormint a un càmping amb habitacions. Un dels pitjors allotjaments que hem trobat fins ara; sense aigua calenta, una habitació bruta, amb els llençols bruts i mosquits. Una mala nit. 

Hem preguntat al poble les diferents opcions per poder visitar la zona, però la època de pluges és el que té, a vegades les coses no surten com un desitjaria. El resultat va ser passar el dia al bar del mercat, prenent cafès i suquets de fruita. De sobte es posa a ploure de forma torrencial, dins el mercat, les clavegueres no donen abast, l'aigua s'acumula, els nens petits juguen. En un racó un noi es dutxa amb l'aigua que cau de la teulada, un nen petit agafa un "trapeador" (una mena d'artilugi renta-vidres gegant que utilitzen per netejar el terra o eixugar-lo) amb el que imitava a les mamites. Una imatge realment graciosa, llàstima que després es va endur una petita "zurra" per haver-se mullat per complet.

El pitjor encara estava per arribar. Per sortir del poble la única opció és esperar a la carretera a que passi un autocar o camió i que et recullin. En principi la operació era fàcil. Al final, el resultat va ser una espera de més de 8 hores sense que passés cap vehicle, una espera amb dormideta inclosa al terra d'una estació de servei i un cop ens recullen a les 5 del matí, cinc hores més de trajecte assentats a les escales del bus. No crec que ningú pugui experimentar mai el dolor que això comporta per qualsevol cul.

Finalment arribem a destí, Santa Cruz.

 21-03-2014 Santa Cruz

Santa Cruz és una de les ciutats més grans de Bolívia, ciutat colonial i amb habitants bastant occidentals. Amb això últim vull dir que les mamitas amb la seves característiques trenes, faldilles, sabates i aguayos es troben rarament concentrades als mercats, no s'observen en zones cèntriques ni fent venta ambulant. Una ciutat amb uns preus molt més cars que els habituals. La nostra percepció dels habitants de Bolívia en general és que tots tenen feina, millor o pitjor, però la societat boliviana te la opció de sortir al carrer i vendre qualsevol cosa. El que no tenim molt clar és fins a quin punt les famílies arriben bé a final de mes. Els pisos i les cases no són econòmiques tenint en compte el sou mig, l'escola no és gratuïta, els medicaments tampoc i les comoditats tant bàsiques per nosaltres, com és una rentadora, no és apta per a tothom. Tot i així, a Santa Cruz, sent de mitja més cara que altres ciutats que hem visitat, sembla que els seus habitants necessiten demostrar als seus semblants com poden gastar-se els diners, com si fos una qüestió d'estatus poder anar a bars, restaurants i gelateries amb preus abusius i elevadíssims (1 gelat = 35 bolivians quan nosaltres els compràvem a 3 bolovians, i bons!!)
Santa Cruz s'organitza en anells, el primer anell és el centre i nosaltres estàvem allotjats al principi del tercer, al voltant de l'estació. No era la zona més segura, però l'únic incident que vam observar va ser una pallissa a un noi que suposadament estava robant, sang, nas trencat i unes quantes osties, això si, mentre estàvem sopant i ens trobàvem situats a menys de tres metros. Desagradable peque si.
L'allotjament on estàvem, habitació individual amb tv cable, tenia com a punt interessant la "senyora/eta" de la neteja. Una noia, maquillatge, pantalons ben arrapats, sabates, que realment era un noi. I, en segon lloc, la quantitat de fotos que vam fer del lloc: dues, però resulta que sense voler en vaig esborrar una, així que només en queda una. Taxan!